Continuem amb aquesta secció. Aquesta setmana presentem un del gran mestre de la poesia catalana modernista, en Joan Maragall i Gorina. El poema seleccionat forma part de la sèrie Pirinenques i parla de la solitud. Com a anècdota, cal assenyalar que la història del poema és certa. En Joan Maragall va visualitzar una escena similar en presència de la seva dona. Si encara no ho havíeu deduït, el poema d’aquesta setmana és La vaca cega.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar, ella cauria!

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina

D’altra banda, la cançó d’aquesta setmana és d’un grup de la terra de vents, de L’Empordà. Segurament, el màxim exponent de finals de segle passat del Heavy Metal en català. Parlem dels Sangtraït, un grup format per joves de la Jonquera a finals dels 80 i que es van dissoldre el 2001 amb un mític concert a la sala Razzmatazz de Barcelona. La cançó parla sobre una misteriosa reina de gel, però segur que podem trobar-hi similituds en una llegenda ben nostrada…

La reina de gel (Sangtraït)