El nostre món per Elba Páez

El món és una bombolla,

ens protegeix i ens cuida,

deixa els problemes a la ombra

i ens ajuda a superar els obstacles de cada dia.

 

El món no és pas la Terra.

El món no és pas l’Univers,

tampoc una persona, em sembla.

Doncs, mai esbrinarem aquest secret.

 

El que de veritat és el món

només ho sap ell sol,

però si de veritat ho vull esbrinar

primer “qui sóc jo” m’hauré de preguntar.

 

Jo, com totes les altres persones

sóc un punt minúscul,

una de milions d’espelmes

que s’apagarà en un obrir i tancar d’ulls.

 

L’ésser humà és simple i tossut,

plora qan riu i somriu quan està trist,

s’enamora tan sols amb un cop d’ull

i sempre somnia amb un bonic vestit.

 

Què sóc jo comparat amb el món?

i què podria ser si el coneixés realment?

Cada nit camino cap a l’horitzó

i miro com s’amaga el sol atentament.

 

Em pentina el vent

em cega la nit

camino lentament

seguint el camí previst.

 

Llavors sento una veu,

plena de felicitat i de llum

sense veure, m’estira dels peus

i me’n porta cap al cel, molt amunt…

 

M’ensenya el seu poder,

ple de màgia, que no és pas poc,

s’apropa a mi lentament,

i em diu “petita, jo sóc el món”.

 

AL TEU COSTAT Per Berta Larruy

Vivim envoltats

de sentiments amagats

i emocions desconegudes

en un món esbojarrat.

 

Gent passant som

que troba la felicitat en un tros d’enciam

i rics amagats

que necessiten bitllets per somriure i no estar enfadats.

 

El perquè d’això

sempre serà un secret.

Si tots naixem nus i plorant,

per què aquella màgia es va apagant?

 

Podríem construir

un món molt millor

perseguint els nostres somnis

i agafant l’horitzó

 

Però preferim deixar

les metes a un cantó,

tornar-nos egoistes

i mai no ajudar al que té fam i por.

 

Potser la mirada

del nen necessitat

no t’agrada ni t’enamora,

però necessita que li facin costat.

 

 

 

MÓN EFÍMER per Mane Areosa

A vegades, només a vegades

voldria fugir d’aquest món.

Per mi, un lloc amb horitzó de boira

i mirades expectants.

Ple de secrets que mai ningú sabrà

i de somnis que s’obliden.

Promeses que mai es compliran

i ulls que mai s’aixuguen les llàgrimes.

Però, què més dóna

que les ombres no siguin perfectes

si l’exterior rebosa de felicitat fingida

i de plors amagats entre somriures.

Pot ser hem deixat de banda

el que realment importa.

O pot ser ens hem enamorat abans

de l’efímer que de l’etern.

Som capaços de veure més enllà?

O ens quedarem sempre en l’egoisme?

Us preguntàveu perquè vull fugir?

Segurament, per deixar de fingir.

 

La societat per Juan Pablo Martos

Una mirada a l’horitzó

enamora la vista i t’omple de màgia

i felicitat.

M’agradaria pensar que mai

deixaré de pensar en que la humanitat té esperança.

He de somriure davant la gent

i de veritat estic plorant en secret.

Voldria sortir d’aquesta mentida

però no puc i aquesta ràbia es converteix en ira

L’únic que vull és deixar tanta hipocresia.

He de deixar anar la impotència

al saber que la gent que estimo es distacia

avui m’he aixecat amb l’objectiu de disfrutar

però a les poques hores em vaig estampar

amb la crua realitat.

La realitat és que vivim en una societat

a la que li agrada criticar només per destacar.

Una societat hipòcrita i demacrada

de la qual no vull formar part. M’agradaria viure

en una societat a la qual no s’ha d’aparentar.

 

L’esperança per Laura Blay

La màgia de la seva mirada

m’enamora en secret.

Era com si la terra m’enfonsés

si ell plorava el meu món es girava

i d’aquella llàgrima que vessava

un mal a mi em declarava.

 

Mai no havia sentit això per ningú

i mira que m’ha passat vegades.

Molts mals d’amor hem declarava el doctor,

per culpa de moltes mentides

i nits mirant l’horitzó.

 

Jo sempre somiava amb prínceps de contes.

Però la realitat era que aquelles mirades

només eren somnis dels quals sempre despertava.

Aquells prínceps eren atractius i galants

però només secrets et podrien apartar.

 

Ell no és així, educat i sincer

sempre ha volgut ser mai no hauríem parlat

però moltes mirades vam intercanviar. Vermella em

posava quan ell se m’apropava,

vergonya era l’únic que demostrava.

 

No sé si ell en podria lluitar

amb un drac però no l’hi fa falta

perquè el meu cor ja el té

guanyat. Una rosa vermella

de la seva motxilla va treure

i una felicitat em va rebre.

 

L’amor d’adolescents es potent i perillós

perquè sempre atrau

el més salvatge de tothom.